VIATGE FOTOGRÀFIC A MARROC. DIA 5, dissabte 22 d’agost de 2009. UAJA!!

Avui el Lluís el Jordi i jo hem comès un acte una mica temerari: ens hem llevat a les 5 del matí! Hem aprofitat la llum tènue de l’alba per anar a fer fotografies a la famosa alcassaba d’Aït Benhaddou, un lloc on s’han rodat vàries pel·lícules (Lawrence d’Aràbia, Jesús de Natzaret, La mòmia, Gladiator, ) i que ara és Patrimoni de la Humanitat. Al cap de poca estona, el lloc ha estat envaït per una legió de fotògrafs preparats per prendre les millors fotografies.

L’alcassaba d’Aït Benhaddou és famosa perquè s’hi han rodat moltes pel·lícules.

Allà a dos quarts de vuit hem tornat a la pensió, hem fet una capbussada a la piscina, i a esmorzar. Després hem tornat el Jordi i jo a l’alcassaba, però aquesta vegada ens ha acompanyat el Joan, que ja s’havia aixecat. Allí ens hem trobat a els nostres guies “Ronnie” i “Eto’o”, uns nens berebers molt macos que s’han ofert a acompanyar-nos durant la nostra visita.

Els nostres amics “Ronnie” i “Eto’o” ens han acompanyat durant la nostra visita a l’alcassaba.

Després de la visita, una altra capbussada a la piscina de la pensió per treure’ns una mica la calor abrasadora. I després a fer les maletes i tornar a preparar-nos per a endinsar-nos més en el desert. Però abans, Hussain, el noi que ens ha atès a la pensió, ens ha ensenyat una paraula bereber: UAJA! que vol dir SÍ! D’ACORD! Hi ha tajins per sopar? UAJA! Podem banyar-nos a la piscina? UAJA! Podem estar una estona a la piscina per mirar les estrelles? UAJA!, però en silenci.

Hem agafat el cotxe i servidor s’ha quedat fregit al cap de poca estona. Això de dormir poc ... A Skoura hem parat a dinar, però no hem visitat el palmeral ni res. Un altre cop serà (o no). El menjar força picant, per cert. Després de dinar hem anat fins a les Gorges del Dades, un congost impressionant amb unes vistes molt bones i una carretera força estreta i sinuosa.

Les alcassabes, els petits poblets i els paisatges impressionants es succeeixen mentre remuntem la carretera de les Gorges del Dades

Una imatge força comú i lamentable de molts llocs Marroc: els homes fent el dropo a l’ombra d’una paret o d’un arbre, mentre les dones carreguen pesats farcells o estiren dels soferts animals de càrrega per la carretera.

I després, com que ja se’ns feia de nit, hem decidit parar a Tinerhir a dormir a un lloc que ens habien recomanat el grup de catalans que vam trobar a la pensió d’Aït Benhaddou, i que ja teníem reservat des del migdia. Aquesta altra pensió està a uns 7 km del poble pujant cap a les Gorges del Todra, i si no s’està atent es fàcil saltar-se-la, perquè l’entrada és molt petita i està una mica amagada. Ens ha rebut el “Jaime”, l’amo de la pensió, un home molt alegre i tranquil, que ens ha ensenyat totes les estàncies i s’ha posat a conversar amb nosaltres. La pensió està genial, amb moltes estàncies a l’aire lliure, i està ple de catifes, tapissos i cortines, i té uns terrats orientats a la vall amb unes vistes molt bones. Hem sopat tajins i espaguetis (tot molt bo), i després hem pres el te a la menta amb el “Jaime”, que ha tornat a conversar amb nosaltres sobre el Ramadà, el poble bereber, el negoci, els turistes, ... i quan ens hem adonat ja eren les 11 de la nit estàvem tots molt cansats, nosaltres pel viatge i les matinades, i el “Jaime” pel Ramadà. A dormir!! Si és que ens deixen les mosques i els mosquits.

NOTA: Tots els fets relatats són absolutament verídics. L'única cosa que s'ha canviat són els noms dels protagonistes per tal de preservar la seva vertadera identitat.

VIATGE FOTOGRÀFIC A MARROC. DIA 4, divendres 21 d’agost de 2009. PRIMER DIA DE RAMADÀ

Després de l’esgotadora jornada d’ahir ens hem pres el matí amb calma, i ens hem aixecat a les 8 que són les 9: com que comença el Ramadà s’endarereix 1 hora el rellotge i ara ja són dues hores menys que a Espanya. Després d’aixecar-nos i fer-nos les maletes, hem sortit de l’hotel per anar a visitar el Palau de la Bahia. Però abans a esmorzar i veure com s’esbarallaven dos marroquins, encara que per sort ningú ha pres mal. El Palau de la Bahia és un lloc molt tranquil, cosa que contrasta amb l’enrenou dels carrers dels voltants. Hem vist els jardins que hi ha en el seu interior, i la laboriosa decoració de les parets i els sostres de les estàncies.

 

El Palau de la Bahia de Marràqueix

 

Després hem visitat els Jardins Majorelle, un altre refugi de silenci i tranquil·litat, on es pot passejar i descansar mentre es contemplen les plantes, fonts i estanys molt ben cuidats.

 

Els Jardis Majorelle de Marràqueix

 

A dinar hem anat a la zona nova de la ciutat, on no hem tingut cap problema per trobar un restaurant obert, encara que avui comenci el Ramadà. Després hem agafat el cotxe per anar fins a Aït Benhaddou. Durant el camí hem deixat enrere les planes i els turons de Marràqueix, per entrar en el Gran Atlas a través del port de muntanya de Tizi-n-Tichka (2.260 m), llarg, sinuós i estret. Com si fossin els Pirineus, però molt més llarg. La terra continua sent del color roig característic, però els pobles i la gent són diferents: cares més estilitzades, més allargades, gent tranquil·la en pobles petits i tranquils, on impera l’economia de subsistència, i on els nens juguen al carrer o a prop de la carretera, les dones treballen i carreguen amb grans fardells per la carretera, i els homes passen el temps ajaguts a l’ombra amb aparent passivitat i parsimònia. És el poble bereber. Ens hem aturat diverses vegades a fer fotos a la gent i als llocs.

Hem travessat l’Atlas per la carretera que uneix Marràqueix amb Ouarzazate. A través de l’estreta i sinuosa carretera que puja fins al port Tizi-n-Tichka, ens hem anat endinsant en el desert i hem trobat els primers pobles berebers i la seva forma de vida.

Hem arribat a Aït Benhaddou ja entrada la nit (ara es fa de nit molt aviat, abans de les 7 de la tarda es comença a amagar el sol), i hem trobat un allotjament a la pensió “La Rose Du Sable”, on per 150 dírhams (uns 13-14 €), tenim habitacions dobles amb lavabo a cada habitació, mitja pensió, piscina, Internet, gent agradable, i fins i tot un grup de catalans que feien una ruta similar a la nostra però a l’inrevés (ells van ara cap a Marràqueix). Hem fet una capbussada a la piscina, hem sopat i hem conversat amb els altres catalans, mentre donàvem el sopar que ha sobrat a un gat que estava a sobre del tendal de la jaima sota la que hem sopat. Ens han recomanat alguns llocs per visitar, allotjar-nos i fer excursions. Després d’una bona estona hem pujat a la terrassa més alta a contemplar els estels en la claredat del cel del desert, mentre jugàvem amb un gat molt petitet que rondava per allí. Aleshores ens ha arribat un missatge de la nostra amiga Elena de Granada, la que vam conèixer a l’AVE, que ens preguntava què tal el viatge. I ha començat una conversa de SMS una mica pujadeta de to entre Granada i Aït Benhaddou :-). I a dormir, que demà hem de matinar molt.

 

NOTA: Tots els fets relatats són absolutament verídics. L'única cosa que s'ha canviat són els noms dels protagonistes per tal de preservar la seva vertadera identitat.

VIATGE FOTOGRÀFIC A MARROC. DIA 3, dijous 20 d’agost de 2009. MARRÀQUEIX: VIURE PER CREURE

Si ahir va ser un dia per començar a prendre contacte amb la ciutat, avui ens ha servit per endinsar-nos en el seu ritme caòtic.

Ens hem aixecat aviat per anar a esmorzar als voltants de la plaça Djemaa-el-Fna. Després ens hem introduït en la Medina, un laberint de carrerons que envolten la plaça i que corresponen a la part més antiga de la ciutat, per no sortir fins després de dinar. Penetrar a la Medina és una experiència d’allò més excitant i emocionant que un es pot arribar a imaginar: botigues en tots els racons, gent d’allò més variada, carrerons retorçats, bruts i estrets, olors molt penetrants i no sempre agradables, … però el que més crida l’atenció a primera vista és el trànsit caòtic que governa la Medina. Si a la ciutat en general tot ja és força caòtic, a la part antiga tot es multiplica: camions que recullen brossa o caixes d’ampolles buides dels comerços i que ocupen tot el carrer embussant el trànsit, mobilettes que piten contínuament per tal que s’aparti la gent, bicicletes que intenten imitar a les motos, … i ja només ens falta el transport més tradicional de la regió, que no és cap altre que el carro carregat de menjar, totxos, fardos, bombones de butà, ... estirat per un ruc. Si unim tot això als vianants habituals que intenten fer les seves compres, i als turistes curiosos que no estan acostumats a aquest enrenou i molesten a tot arreu, ja tenim com a resultat el gran caos que és la Medina. Que a ningú se li acudeixi posar-se per allí amb un cotxe! És una cosa que si no s’està allí per a viure-ho, és difícil d’imaginar les dimensions del caos, per més que un s’esforci en explicar-ho.

 

Passejar pels carrerons de la Medina de Marràqueix és trobar-se una escena pintoresca a cada cantonada.

 

 

Buscant i buscant, i amb l’inestimable ajuda d’un noi que s’ha ofert a acompanyar-nos, hem arribat a la curtidoria on els berebers porten les seves pells de cabres, ovelles i camells, i les netegen, les assequen, les tenyeixen i les tallen, per després fer sandàlies, cinturons … i altres productes de cuir. És un lloc que desprèn unes olors molt desagradables i nauseabundes. Encara rai que el nostre guia ens ha ofert unes branquetes de menta per suportar millor les olors.

Les curtidories de Marràqueix, on es transforma la pell dels animals en sabates, cinturons, bosses, ...

Després de la visita a la curtidoria, hem entrat una altra vegada als carrerons per arribar a la Madrassa Ben Youssef, un lloc on abans s’ensenyava l’Alcorà: fins que un no s’aprenia l’Alcorà de memòria, no en podia sortir per pregonar-lo arreu on anava. Després hem tornat a la plaça i mentre ens hem perdut buscant el museu Dar Si Saïd, hem trobat un lloc molt bonic per dinar: un oasis enmig del desert.

Les parets de la Madrassa de Ben Yussef llueixen unes decoracions molt elaborades.

 

Altres estàncies de la Madrassa de Ben Yussef

Després de dinar hem tornat a l’hotel per donar-nos una dutxa (o piscina) i descansar, i a mitja tarda hem visitat les Tombes Sadites.

Quina calor que fa!

 

Les Tombes Sadites també llueixen unes decoracions molt curoses.

Després hem tornat a Djemaa-el-Fna per situar-nos en una terrassa i prendre les millors fotografies de l’espectacle que s’organitza a la plaça mentre degustàvem un “whisky marroquí”: un té a la menta. Quan ja era ben fosc, hem anat a sopar unes pizzes al terrat d’un restaurant. Després hem tornat a l’hotel a descansar.

 

Saltimbanquis, ballarins, musics, acròbates, contacontes, parades per fer una mossada o un suc de taronja, ... tot això és la Plaça Djemaa-el-Fna

 

Demà seguirem amb Marràqueix, i després de dinar creuarem la serralada de l’Atlas per endinsar-nos definitivament en el desert.

 

NOTA: Tots els fets relatats són absolutament verídics. L'única cosa que s'ha canviat són els noms dels protagonistes per tal de preservar la seva vertadera identitat.