Ara que estan (o han estat) d’actualitat debats tan “transcendentals” com que els nens tornin a portar uniforme a les escoles, la vaga de clubs de futbol, la conveniència o no de la guerra a Líbia, el matrimoni de l’hereu a la corona anglesa, Messi-Cristiano, els Sálvame-GH-OT de torn, les eternes tertúlies esportives... i similars, voldria servir-vos un article que va fer NOAM CHOMSKY quan va elaborar la llista de les “10 ESTRATÈGIES DE MANIPULACIÓ” a través dels mitjans. En el seu llibre “ARMES SILENCIOSES PER A GUERRES TRANQUIL·LES” Chomsky fa referència a aquest escrit en el seu Decàleg de les “Estratègies de Manipulació”. Considero que aquest article és especialment important en aquests temps de retallades socials, morals i laborals sense aturador, i si no llegiu, llegiu ...
1. L’estratègia de la distracció.
L’element primordial del control social és l’estratègia de la distracció que consisteix en desviar l’atenció del públic dels problemes importants i dels canvis decidits per les elits polítiques i econòmiques, mitjançant la tècnica del diluvi o inundació de contínues distraccions i d’informacions insignificants. L’estratègia de la distracció és igualment indispensable per a impedir al públic interessar-se pels coneixements essencials, en l’àrea de la ciència, l’economia, la psicologia, la neurobiologia i la cibernètica. “Mantenir l’Atenció del públic distreta, lluny dels vertaders problemes socials, captivada per temes sense importància real. Mantenir al públic ocupat, ocupat, ocupat, sense cap temps per pensar; de tornada a la granja com els altres animals (cita del text “Armes silencioses per a guerres tranquil·les”).
2. Crear problemes, i després oferir solucions.
Aquest mètode també és anomenat “problema-reacció-solució”. Es crea un problema, una “situació” prevista per causar certa reacció en el públic, a fi i efecte que aquest sigui l’ordenant de les mesures que es desitja fer acceptar. Per exemple: deixar que es desenvolupi o s’intensifiqui la violència urbana, o organitzar atemptats sanguinaris, a fi que el públic sigui el demandant de lleis de seguretat i polítiques en perjudici de la llibertat. O també: crear una crisis econòmica per fer acceptar com un mal necessari el retrocés dels drets socials i el desmantellament dels serveis públics.
3. L’estratègia de la gradualitat.
Per fer que s’accepti una mesura inacceptable, només cal aplicar-la gradualment, en comptagotes, durant anys consecutius. És d’aquesta manera que condicions socioeconòmiques radicalment noves (neoliberalisme) van ser imposades durant les dècades de 1980 i 1990: Estat mínim, privatitzacions, precarietat, flexibilitat, atur en massa, salaris que ja no asseguren ingressos decents, tants canvis que haurien provocat una revolució si haguessin estat aplicats tots de cop.
4. L’estratègia de diferir
Una altra manera de fer acceptar una decisió impopular és la de presentar-la com a “dolorosa i necessària”, obtenint l’acceptació pública, en el moment, per a una aplicació futura. És més fàcil acceptar un sacrifici futur que un sacrifici immediat. Primer, perquè l’esforç no és utilitzat immediatament. Després, perquè el públic, la massa, té sempre la tendència a esperar ingènuament que “tot anirà millor demà” i que el sacrifici exigit podrà ser evitat. Això dóna més temps al públic per a acostumar-se a la idea de canvi i d’acceptar-la amb resignació quan arribi el moment.
5. Dirigir-se al públic com a criatures de poca edat.
La majoria de la publicitat dirigida al públic utilitza discursos, arguments, personatges i entonacions particularment infantils, moltes vegades pròxims a la debilitat, com si l’espectador fos una criatura de poca edat o un deficient mental. Com més s’intenti buscar enganyar a l’espectador, més es tendeix a adoptar un to infantil. Per què? “Si un es dirigeix a una persona com si tingués l’edat de 12 anys o menys, aleshores, en raó de la sugestionabilitat, ella tendirà, amb certa probabilitat, a una resposta o reacció desproveïda de sentit crític com la d’una persona de 12 anys o menys d’edat (veure “Armes silencioses per a guerres tranquil·les”)”.
6. Utilitzar l’aspecte emocional molt més que la reflexió.
Fer ús de l’aspecte emocional és una tècnica clàssica per a causar un curtcircuit en l’anàlisi racional, i finalment al sentit crític dels individus. D’altra banda, la utilització del registre emocional permet obrir la porta d’accés a l’inconscient per a implantar o empeltar idees, desitjos, pors i temors, compulsions, o induir comportaments...
7. Mantenir al públic en la ignorància i la mediocritat.
Fer que el públic sigui incapaç de comprendre les tecnologies i els mitjans utilitzats per al seu control i la seva esclavitud. “La qualitat de l’educació donada a les classes socials inferiors ha de ser la més pobre i mediocre possible, de forma que la distància de la ignorància que plana entre les classes inferiors i les classes socials superiors sigui i romangui impossibles d’assolir per a les classes inferiors (veure “Armes silencioses per a guerres tranquil·les”)”.
8. Estimular al públic a ser complaent amb la mediocritat.
Promoure al públic a creure que és moda el fet d’esser estúpid, vulgar i inculte...
9. Reforçar l’auto culpabilitat.
Fer creure a l’individu que és solament ell el culpable per la seva pròpia desgràcia, per causa de la insuficiència de la seva intel·ligència, de les seves capacitats, o dels seus esforços. Així, en comptes de rebel·lar-se contra el sistema econòmic, l’individu es treu força i es culpa, la qual cosa genera un estat depressiu, i un dels seus efectes és la inhibició de la seva acció. I, sense acció, no hi ha revolució!
10. Conèixer als individus millor del que ells mateixos es coneixen.
En el transcurs dels últims 50 anys, els avenços accelerats de la ciència han generat una creixent esquerda entre els coneixements del públic i aquells posseïts i utilitzats per les elits dominants. Gràcies a la biologia, la neurobiologia i la psicologia aplicada, el “sistema” ha gaudit d’un coneixement avançat de l’ésser humà, tant de forma física com psicològicament. El sistema ha aconseguit conèixer millor a l’individu comú del que ell es coneix a sí mateix. Això significa que, en la majoria dels casos, el sistema exerceix un control major i un gran poder sobre els individus, major que el dels individus sobre sí mateixos.
Noam Chomsky. Filòsof, activista, autor i analista polític. És professor emèrit de Lingüística al MIT i una de les figures més destacades de la lingüística del segle XX, reconegut en la comunitat científica i acadèmica pels seus importants treballs en teoria lingüística i ciència cognitiva. Estats Units.
