8 de juny del 2011

Legalització de la corrupció (resposta a l’article de Raül Solís)

 

Avui dimecres 8 de juny, el Raül Solís ha publicat un comentari al seu bloc Ole canole! sobre la corrupció en la política del nostre país. El seu text m’ha fet reflexionar i volia deixar-li un comentari com a resposta, però com que era una explicació força llarga, a l’hora de publicar el comentari només em deixava posar 4.096 lletres i el text sencer en té uns 7.000! (sempre m’ha costat resumir, a Twitter a vegades em costa una bona suada). Com que no em resignava a deixar el comentari sense publicar, he decidit fer-lo a través d’aquest humil bloc. Espero que no et sàpiga greu Raül.

Per a què tothom pugui comprendre d’on ve aquest comentari, poso la publicació orignal del Raül en cursiva (també el podeu consultar a l’adreça http://olecanole.blogspot.com/2011/06/legalitzacio-de-la-corrupcio.html), i a continuació el meu comentari.

 

Legalització de la corrupció

Avui, arran d'una notícia sobre la intenció de legalitzar la droga a Mèxic per eradicar el narcotràfic, el senyor Rafel ha soltat aquesta idea. Legalitzar la corrupció. Durant uns segons les meves neurones han patit aturades i circulació lenta. Semblava el nus de la Trinitat en hora punta. Tenia idees contradictòries. Unes anaven cap amunt i d'altres cap avall, unes cap a la dreta i les altres cap a l'esquerra. He decidit aparcar-ho per no perdre el fil de la conversa (com a bon home sóc incapaç de fer dues coses a la vegada).

Quan tornava cap a casa, tot sol amb els meus pensaments he recuperat la idea. Legalitzar la corrupció. El primer que m'ha vingut al cap ha estat que el fet que es legalitzi no vol dir que desaparegui. Tan sols que deixa d'anar en contra de la llei. Crec que no solucionaríem el problema. Llàstima, per uns moments m'havia fet il·lusions. De fet es podria treure del diccionari la paraula. Tot i això, tot i que es legalitzés, encara n'hi hauria que s'empescarien alguna cosa per actuar al marge de la llei. Segur.

Això ha vingut després d'un intens debat sobre la classe política. Desgraciadament, com sempre passa, les males accions d'una minoria etiqueten a la honesta majoria. Ha passat, passa i passarà. Ni tots els moros són uns lladres, ni tots els gitanos uns mentiders, ni tots dels catalans uns agarrats. Hi ha polítics honestos. Es clar. Però una minoria no ho és. I la corrupció d'aquesta minoria embruta el nom o la professió de tots els altres. Perquè que en la política hi ha corrupció ho sap tothom, oi? Això és de domini públic. Però jo em pregunto: si hi ha professionals que no són honestos com és que no són denunciats pels companys? Perquè no hi ha cap manifestació de polítics honestos en contra d'aquesta minoria que embruta la professió? Seria graciós veure en Berlusconi encapçalant una manifestació contra la corrupció política. Això si que ho saben fer de primera. Sortir a la foto que és el compta.

Crec que s'ha arribat a un punt en que si no ho fas estàs mal vist dintre del teu gremi. Estem normalitzant el que hauria de ser excepcional. Sempre explico el curiós exemple que em va donar el bon amic Alfons. Em deia que la política és com un pernil a la cuina. Tots els que hi entren en tallen un tros. N'hi ha que en fan un petit tall per fer-ne un tastet i d'altres que s'atipen amb talls ben grans. Però tots ens mengen. Pensant-ho fredament no crec que tothom en mengi però sí que és cert que aquesta és la imatge que ens transmeten. Sobretot perquè no fan res per intentar que aquesta imatge canvïi. Llavors, tenen el que es mereixen? Com és que tots els partits polítics estan d'acord en revisar la llei de finançament dels partits polítics i ningú fica fil a l'agulla? Com és que de portes enfora tots qüestionen la cambra del Senat i ningú fa res per arreglar-ho? Que volen que pensem dels senyors diputats que abandonen el Parlament per anar al bar quan surt a parlar el representant de Coalición Canaria o Izquierda Unida? Això no és abandonar el seu lloc de treball? Ho retransmeten les televisions en directe i procedeixen amb el cap ben alt? Tan sols acudeixen a les votacions (i alguns ho fan tard). No s'hauria de demanar responsabilitats? Estem demanant res excepcional? Us imagineu una reunió d'empresa on marxi tothom al bar quan li toca parlar a algun càrrec secundari? Impensable, no? Perquè no s'endureix el codi penal en tots aquells delictes que afecten als càrrecs electes? No és més greu robar per cobdícia que per malviure? Perquè no es limiten els mandats i es fan llistes obertes?

A la conca mediterrània s'han iniciat moviments populars que han acabat amb règims polítics. A Islàndia la població s'ha plantat tipa dels seus governants. Al pernil de la nostra cuina ja se li veu l'os. Que ens falta a nosaltres per dir prou?

 

Tot això que preguntes és molt fàcil d'entendre... si et poses a la pell dels polítics!

Imagina't per un moment que ets regidor, senador o diputat a un parlament (provincial, autonòmic o estatal). Cada mes et cau un bon sou, facis bé, malament o no facis la teva feina (l'absentisme del que parlaves). Tens els viatges pagats, les dietes pagades, un despatx propi, un xofer i un cotxe privat, secretaris, adjunts i altres càrrecs que depenen de tu, amb els seus bons sous, contractes indefinits i la vida més o menys solucionada a canvi d'anar fent i no cridar gaire l'atenció.

A més a més saps que amb determinades decisions afavoriràs els interessos d'amics teus que per agrair-t'ho encara t'ompliran més les butxaques, i en les posteriors decisions encara miraràs d'afavorir-los més per a què te les tornin a omplir. D'això se'n diu corrupció.

També saps que el col·lega i amic que seu al teu costat al parlament de torn, encara que sigui d'un partit ideològicament contrari, en major o menor mesura es comporta de la mateixa manera que tu.

Tu creus que uns denunciaran aquestes males pràctiques dels altres? Quan això passa, al denunciat li falta temps per desmentir-ho i quedar-se tan ample (perquè moltes vegades costa de demostrar)... o directament passa a denunciar a l'altre per pràctiques similars. Igual que la canalla quan fan allò de "ell ha començat primer!" o "i tu més!".

No es denuncien els uns als altres, ni volen canviar realment la forma de fer les coses, perquè això seria la fi del seu benestar. Seria tirar-se pedres contra la seva pròpia teulada. Les lleis les fan per ells i els seus amics (bancs, grans corporacions, societats privades, ...).

Tot això que en els àmbits de poder hauria de ser una excepció, s'ha convertit en una norma. A aquell que es comporta realment bé el deuen mirar estrany, no ja els propis companys, sinó que fins i tot els mateixos ciutadans.

Només miren al poble els dos mesos abans de les eleccions, tal i com tu has dit per fer-se la foto. Per operar-se van a un hospital públic però sense llistes d'espera i reservant una planta només per ells. El dia sense cotxes tots a treballar a peu o amb la bicicleta però tornen a casa amb el cotxe privat. Quan inauguren un hospital, col·legi, residència, llar d'infants,... tots parlen de les bondats de l'Estat del Benestar, però tots a curar-se a les clíniques privades i a portar els fills als col·legis privats.

Pel que fa als seus subordinats (secretaris, adjunts, ...). Saben que sempre poden millorar les condicions laborals i inclús ascendir, però ara estan més o menys bé, amb un treball i un sou segur. Tu creus que realment es queixaran d'aquells que els donen el menjar? Jo crec que no, al contrari.

Si tu ets l'amo d'una empresa i els treballadors es revolten... què fas? Primer els escoltes per veure què volen (només faltaria) i valores si val la pena fer els canvis que demanen. En cas que no t'agradin les seves reivindicacions (com és el cas que parlem) el més fàcil és posar-los al carrer, i ascendir als que estan per sota, i inclús posar al seu lloc a amics teus que, com a mínim, segur que no es queixaran i et deuran un favor, encara que estiguin mal preparats (hi ha polítics que no saben ni parlar en públic). D'això se'n diu càrrecs de confiança, encara que molts Ministres, Senadors, Consellers, Diputats i Regidors també ascendeixen d'aquesta manera.

Als sindicats passa alguna cosa semblant, però com que molts càrrecs i molts diners que reben vénen de les administracions on manen els polítics, tampoc els interessa canviar les coses. Encara que, com que fan molt soroll, semblen uns revolucionaris.

Ja veus que és molt difícil fer canvis al sistema actual des de dintre del mateix sistema. I quan intentes fer canvis des de fora (com amb això de les acampades d'indignats) et remeten a que utilitzis les vies legals i estipulades pel sistema (associar-se, fer un partit polític, ...). Estem en el mateix.

L'única forma de canviar les coses és que tothom es posi d'acord. Però ha de ser tothom a la vegada. I això és molt i molt difícil si no es fa bé. A Espanya és gairebé impossible perquè no només és posar d'acord als 50 milions d'espanyols, perquè després encara tenim al darrere als 500 milions de persones de la Unió Europea. Dos exemples on SÍ han funcionat els canvis des del poble:

  • A Islàndia han canviat les coses perquè només són 300.000 habitants (menys que la província de Lleida!!), la majoria viu a la capital, i Islàndia està fora de les normes de la Unió Europea. La Unió Europea, és una unió bàsicament econòmica, on les regles les marquen el Parlament i la política econòmica dels grans bancs. Si un o dos països fa fallida tots tranquils, els deixem diners i ja s'espavilaran per tornar-los, sempre amb les seves regles (els bancs no perden mai). Si Islàndia fa fallida no anirà ningú a ajudar-la, s'hauran d'espavilar solets. El govern Islandès va decidir que, "sentint-ho molt", per reflotar els bancs, tornar el deute als bancs anglesos i tirar el país endavant, cada habitant hauria de pagar uns 30.000€ en un termini de 5 o 6 anys (crec que anava així). Aquí és on va començar el merder. No costa gaire mobilitzar a 300.000 persones sota aquestes condicions. Aquí per menys s'han mogut milions de persones. T'ho imagines? Malgrat tot, va costar 5 mesos de protestes i tenir al país paralitzat fins que a Islàndia es van començar a fer les reformes necessàries a costa dels banquers, els governants i els diners dels bancs estrangers. No crec que interessi a cap polític ni banc de la Unió Europea una revolució com a Islàndia, per això ajuden als que tenen problemes (“hoy por ti, mañana por mi”).
  • I l'altre exemple és força més modest però molt més a l'abast de tots nosaltres. En les últimes eleccions locals el PP va impugnar les llistes de Bildu al País Basc. Fins aquí res estrany (ja es veia a venir). El cas és que a Alduna, un poblet molt petit de la província de Guipúzkoa, on tothom del poble era simpatitzant d'aquest partit, no van ser a temps de tornar a presentar les llistes de Bildu aprovades pel Tribunal Constitucional, i només es va presentar un partit, que casualment era del PP i ningú de la candidatura era del poble. La solució que van trobar per a què no estiguessin a l'Ajuntament aquells que no volien va ser ben senzilla: tots els veïns van votar en blanc (excepte molt pocs que van votar al PP o van fer un vot nul). Tots els vots eren vàlids. Però com que l'únic partit que es presentava no va arribar al mínim del 5% dels vots vàlids que exigeix la llei per tenir representació, no va sortir cap partit, i ara es cuida una Junta Gestora de governar el petit poble. No hi ha ni un sol polític a l’Ajuntament d’Alduna. És un exemple fàcilment aplicable a nivell local si tothom està d'acord. Però extrapolar això a nivell de grans ciutats, Diputacions, Autonomies i Estat és una utopia.

Un Estat sense governants amb males pràctiques ni corrupció és possible. La prova la tenim a Bèlgica on fa més d'un any que, per no tenir, no tenen ni governants, i pel que sembla estan bastant millor que a Espanya. Però si els canvis els han de fer aquells que se'n beneficien de les males pràctiques estem ben arreglats.

Una salutació des de Lleida.






BLOCS QUE SEGUEIXO

DISSENY
ArchDaily
Esquireartdepartment
FPO: For Print Only
Mandolux
Tiendas de Barrio
x4duros.com

ESPORT
Bloc Xavier Gràcia
El blog de Armando B. D.
Loles Vives Blog
Perarnau Blog
Rubén Uría

FOTOGRAFIA
The Big Picture
Caborian
dZoom, Pasión por la Fotografía
El racó dels meus somnis
Eyewitness
Flickr Blog
Fotofriki
Fotografía Microsiervos
La mesa de luz
Lens
Obture blog
Photo Essay
Photography, Digital Camera & Lightroom Tips
Plog
Redoladas de Chen
Steve McCurry’s Blog
TIME.com Top Photoessays and Slideshows
Valor añadido
Xatakafoto

MÚSICA
180 Grados
Disco Grande
Francisco Nixon
Hoy Empieza Todo
Una canción al día
Usual Happiness

TECNOLOGIA
Applesfera
Bloc d’Apple en Català
CampusMac
Como Lo Hago
El blog de Cuadernos Mac
mossegalapoma.cat
Territori mac
Wardog y el Mundo
Xatakandroid

UNA MICA DE TOT
1000 Awesome Things
BLOJER
Des de Lleida...
DOSMILDEU
El Tamiz
Fauna Mongola de Madrid
Humor tonto para gente inteligente
infa.me
Reflexiones de Repronto