Excursió a l’ermita de Sant Salvador (Castillonroi, Huesca)

Panoràmica des del mirador del costat de l’ermita, amb el pantà de Sta. Anna als nostres peus.

Molt a prop de Lleida, tenim contrades molt boniques i força desconegudes, com és el cas que us mostro avui: l’Ermita de Sant Salvador al poble de Castillonroi, a 30 minuts de cotxe de Lleida, pujant cap a la Vall d’Aran després del poble d’Alfarràs.

El passat dissabte vaig fer aquesta excursió amb el meu germà, però la vam fer pujant pel dret, és a dir, per la ruta més curta i abrupta: des del “merendero” que hi ha pujant cap a la presa del panta de Sta. Anna, fins a dalt de tot, tot seguint les marques blanques i grogues (sender de petit recorregut) i blanques i verdes (sender local) que hi ha a algunes pedres.

Per fer aquesta excursió, deixem el cotxe a l’aparcament del “merendero”, i busquem un corriol que surt de la part de darrera de la zona de taules i parrilles. Aquest corriol va continuament pujant fins a dalt de tot de la muntanya tot seguint un barranc que, si no plou fort, baixa sec. Al principi el pendent no és gaire fort, no hi ha gaire vegetació i el sòl és compacte i uniforme, cosa que  permet caminar a molt bon ritme. Però al cap de poca estona el pendent comença a ser força més pronunciat, amb més vegetació i el terra és ple de grava i sorra, així que la marxa es fa més dificultosa fins al punt que s’ha de vigilar per no relliscar. Aquest corriol també el fan servir com a trialera alguns ciclistes temeraris per fer descens, per la qual cosa encara podem trobar alguna sorpresa a mig camí. Jo ni boig baixo amb la bici per aquí! Ja em va just per no caure baixant a peu o corrents …

Panoràmica del barranc que remunta el corriol de darrera del “merendero”. A la dreta la muntanya amb l’ermita al capdamunt.

S’ha de seguir el corriol fins a dalt de tot, just en el punt en què arribem a un camí que segueix la cresta de la carena. Es tracta d’un camí molt ample i amb el sòl molt compacte, apte per a la circulació amb un turisme. Hem de seguir per aquest camí ample, pujant del corriol cap a l’esquerra, i al cap de poca estona arribem a un altre camí ample. Es tracta de la part final del camí que puja a la muntanya des del poble de Castillonroi. En aquest tram té un fort pendent i el terra no és tan compacte, per la qual cosa ja es necessitaria un tot terreny per pujar-hi amb garanties. Hem de seguir aquest altre camí també cap a l’esquerra, costa amunt, i al cap de molt poc arribem a una esplanada molt gran on s’acaba el camí. Aquí podem descansar una mica després de la frenètica pujada, agafar aire i beure una mica, mentre albirem una magnífica vista del barranc que hem pujat, del pantà de Sta. Anna amb la seva presa, de la Serra del Montsec, del prepirineu lleidatà i aragonès, i a l’horitzó, i si el dia és clar, dels pics més alts del Pirineu.

Panoràmica des de l’esplanada. A la dreta hi ha el pantà de Sta. Anna, i al mig el primer camí ample quan troba el corriol que puja del barranc, i a l’esquerra el final del segon camí ample.

Després de descansar és hora de continuar per unes escales i un corriol que hi ha a una cantonada de l’esplanada. Al principi les escales són de taulons clavats a terra, però no tardem gaire estona en trobar escales excavades directament a la roca, i en algunes zones inclús hi trobem baranes i sirgues que ens ajuden a agafar-nos per pujar (i baixar) millor. És en aquest tram on la vegetació és més densa (encara que no molesta gaire) i on menys arriba la calor del sol: estem pujant per la part ombrívola de la carena. S’ha de vigilar molt als trams on no hi ha baranes o sirgues on agafar-se, per tal de no relliscar i acabar a baix de tot del barranc.

Corriol amb escales entre l’esplanada i la carena de la muntanya.

 

Tot aquest esforç queda compensadíssim quan arribem a dalt de la muntanya: unes vistes espectaculars de la Noguera, la Llitera i la Ribagorça aragonesa fins al Prepirineu cap al nord, i del Segrià i el Baix Cinca cap al Sud. No es pot evitar parar un moment a contemplar el paisatge tan lluny com ens arriba la vista. Però encara no hem acabat, s’ha d’arribar a l’ermita, al punt més alt. Encara que ja ha acabat el pendent fort, el camí continua pujant poc a poc per la part solanera de la carena de la muntanya, on la vegetació es limita a pocs arbustos que no molesten gens, però el sòl a vegades és força pedregós i ple de forats que hem d’evitar.

A dalt de la carena de la muntanya. Al darrera l’altiplà de la Cerdera.

 

Últim tram del camí que porta a l’ermita.

 

Finalment arribem a l’ermita, on a la part de fora hi trobem un mirador i un rètol una mica destrossat que indica els principals accidents geogràfics que podem contemplar mirant cap al nord. Accedint a l’interior de l’edifici hi ha unes escales que condueixen a l’esglèsia i l’altar, que com que actualment estan en procès de restauració, falta una part de la reixa i podem entrar a dintre. També trobem un mirador on podem contemplar un paisatge magnífic de tot l’altiplà de la Cerdera i els pobles de Castillonroi a l’oest, Ivars de Noguera a l’est, i Andaní, Alfarràs, Almenar, Alguaire i Rosselló al sud. En un dia clar es pot arribar a distinguir el castell de Lleida i tot. Un altre moment per descansar, prendre aire, beure, relaxar-se, … mentre tornem a preparar la baixada.

Des de l’ermita es poden veure els pobles d’Alfarràs, Almenar i Alguaire. També es veu la torre de control de l’aeroport d’Alguaire, al mig de l’altiplà de la Cerdera.

 

Contemplant la Llitera des de l’ermita.

 

La baixada es fa igual que la pujada, però a l’inrevés. S’ha de vigilar molt en els trams amb més pendent, perquè s’ha d’anar frenant tota l’estona i les possibilitats de relliscar en alguns llocs és bastant alta, sobretot quan tornem al corriol que ens porta fins al “merendero”.

En fi, una excursió molt recomanable, a l’abast de gairebé tothom, ideal per fer en grup, a poca estona de Lleida, i amb unes vistes espectaculars de les Terres de Ponent.

Petons i abraçades a tutiplén.