Reflexions en veu baixa: "FINS ON ARRIBA EL LÍMIT DEL COS HUMÀ?"

Aquest diumenge passarà a la història perquè el jamaicà Usain Bolt ha aconseguit una altra vegada córrer molt més ràpid que ningú ho havia fet fins ara. Durant 10 segons tot un estadi i milions d’espectadors hem aguantat la respiració i el món sembla que s’hagi aturat. I tot plegat en un marc incomparable: en la celebració del Campionat Mundial d’Atletisme, al costat dels millors atletes del món, a l’estadi Olímpic de Berlín, el mateix lloc on l’any 1936 l’atleta negre Jesse Owens va gosar guanyar 4 medalles d’or davant dels nassos d’Adolf Hitler i tota l’Alemanya nazi.

Just fa un any ja ho va aconseguir als Jocs Olímpics de Pequín quan va trigar 9.69 segons en recórrer 100 metres. Aleshores tothom intuïa que Bolt podria fer grans coses a l’atletisme, que marcaria una època, que seria una llegenda tan gran com Carl Lewis, Sergei Bubka o Nadia Comaneci, sobretot després de marcar l’aleshores històrica marca fent una sortida bastant dolenta i deixant-se anar en els últims metres. Què haguès passat si s’haguès esmerat en fer una cursa perfecta? On hagués aturat el cronòmetre? Doncs aquest diumenge hem esbrinat una resposta força aproximada: 9.58 segons!

Més o menys tots els seguidors de l’atletisme esperàvem que Usain Bolt guanyés la cursa dels 100 metres. Alguns inclús aventuraven que aconseguiria un nou rècord mundial. Però molt pocs s’esperaven el què ha passat. Ha estat una cursa gairebé perfecta: Bolt ha fet una sortida molt explosiva que ha permès posar-se al capdavant des del principi, i a partir d’aquí ha augmentat la distància sobre els seus perseguidors amb una gambada àmplia i ràpida (la seva especialitat), fent uns últims metres desplegant tota la potència del seu cos, sense deixar-se anar al final de la cursa, esprintant fins a l’arribada malgrat que sabia que guanyava de sobres. Al final 9.58. Increíble!!

Alguns li retreuran que ha mirat cap al costat en els últims metres per veure qui el seguia, i que no ha avançat el tronc en l’arribada, i això l’ha pogut fer perdre una o dues centèsimes. Tant se val. Aquest noi té dret a fer que vulgui, i si ara no ha volgut apurar al màxim els seus motius tindrà, perquè per cada rècord mundial que aconsegueixi s’embutxacarà una bona quantitat de diners. Amb això juguen la majoria dels atletes que van “sobrats”: sempre es deixen un marge de millora relativament fàcil d’assolir i així guanyar uns diners extra.

I aquest fet em porta a la reflexió que titula aquest apunt: fins on arriba el límit del cos humà? Fins on una persona pot millorar i millorar fins que no pugui superar-se més? I no només superar-se físicament, sinó també superar-se mentalment. Quantes hores pot suportar una persona treballant de forma ininterrompuda com fan alguns gestors en èpoques de presentar el IRPF? I llegint o estudiant com els estudiants en èpoques d’exàmens? I veient imatges psicodèliques a la televisió com passava a La Taronja Mecànica? I escoltant música amb el volum a tot drap com passa als macrofestivals en grans discoteques? Quants dies podem passar sense dormir o sense menjar o sense beure? I aguantant una mateixa postura?

Tot depèn de la persona a la que sotmetem les proves. Cadascú té un límit determinat, i cadascú té una especialitat: segons la genètica de cadascú i l’entrenament físic o mental que haguem seguit al llarg de la nostra vida, estarem més preparats per suportar unes determinades proves. Però el que està clar és que la necessitat també influeix en els límits individuals de cadascú. Ningú creia capaç a una persona a desplaçar un pes de més de 1000 kg, fins que una senyora de mitjana edat va aixecar un cotxe de 1600 kg per treure al seu fill que havia quedat atrapat a sota. El fill es va salvar d’una mort gairebé segura, però l’esquena de la pobra senyora no va suportar l’esforç i es va trencar. És un exemple de com la necessitat fa superar els propis límits teòrics del cos humà.

Si a Usain Bolt li poguessim imposar l’extra de la necessitat, a les millores en l’entrenament i alimentació que segur que tindrà, i a l’extraordinària genètica què gaudeix… on seria capaç d’aturar el cronòmetre? Estic segur que millorarà la marca assolida a Berlín, però fins a quin punt? Algú el veu capaç de baixar de 9.50 segons en els 100 metres?

I si a Bolt li permetéssin prendre substàncies prohibides només per veure on és capaç d’arribar? Això ja és tema d’un altre debat on entren temes morals i de salut.

Petons i abraçades a tutiplén!