Diagnòstic: esquinç peu esquerre

Ahir dissabte em vaig torçar el peu esquerre corrent per les muntanyes de Castillonroi i ara estic així.

La cosa va anar més o menys de la següent manera:

El meu germà i jo deixem el cotxe a la zona de pícnic on el deixem sempre que anem a Castillonroi a córrer. Ens posem bé les sabates i els pantalons, escalfem bé, estirem bé, i comencem a córrer a un ritme suau però constant. Deixem la carretera asfaltada que porta fins al poblat al costat de la presa del Pantà de Santa Anna i arribem a les rampes moderades, però llargues i constants, de la pista que puja fins a les antenes al costat dret dels contraforts de la presa, i aguantem bastant més bé del que m’esperava: en algun tram havia de baixar el ritme i deixar de córrer per passar a caminar ràpid, però mai perdent el ritme del meu germà i mai baixant de les 160-170 ppm, o sigui que bé.

Un bon tros abans d’arribar a les antenes agafem un corriol per tornar al camí principal per iniciar la pujada a l’ermita de Sant Salvador i donar la volta a la muntanya per la vessant sud, tornar-la a remuntar per la vessant nord i tornar a baixar fins a la zona de pícnic a buscar el cotxe. Això és el que hauríem d’haver fet.

I la cosa anava molt bé fins que, quan quedaven un centenar de metres per acabar el primer corriol i baixàvem a més bon ritme, no vaig calcular bé la posició del peu esquerre en relació al terreny, se’m va doblegar de mala manera amb un dolor molt fort i ja no vaig poder continuar. Eren les 16:25, portàvem poc més de mitja hora corrent i el cotxe estava a més de 3 km de la carretera asfaltada.

Cada vegada que intentava posar el peu a terra veia les estrelles, de manera que al meu germà no se li va ocórrer res millor que portar-me a l’esquena fins a la carretera principal, i així ho vam fer. A mi al principi no em feia massa gràcia que em portés a l’esquena, perquè em sabia greu pel meu germà i perquè hi havia el risc de caure els dos (el camí té trams amb força pendent i era perillós). Però he de reconèixer que si no hagués estat així ens hagués costat moltíssim fins arribar a la carretera.

Una hora més tard arribàvem a la carretera i el meu germà se’n va a buscar el cotxe a la zona de pícnic, 1 km més avall, mentre jo m’espero allí a què em vingui a recollir. Un cop al cotxe truco a la FEDME (Federación Española de Deportes de Montaña y Aventura) per veure on em poden visitar. Arribem a casa, ens cau la bronca de rigor dels pares, ens dutxem i cap a la clínica l’Aliança de Lleida. M’atenen una metgessa, dues infermeres, un zelador i el noi de les radiografies, tots molt amables i atents. Primera exploració, radiografies per descartar possibles fractures, embenat compressiu i cap a casa amb l’informe mèdic, la recepta d’antiinflamatoris, el peu embolicat i dues boniques “fotos en blanc i negre” del meu peu esquerre.

Jo que mai havia tingut una lesió així de greu a les cames i amb gairebé 32 anys m’he de veure d’aquestes maneres. I després diuen que fer esport és bo per a la salut! Definitivament hauria d’haver anat al gimnàs a nedar!

Una abraçada a tothom.