Quan ens hem aixecat al matí hem contemplat la fabulosa vista de la vall des de les terrasses de la pensió i hem comprovat el que ja ens imaginàvem: les vistes són precioses. Així que ja estàvem el Lluís, el Jordi i jo tirant fotos com a bojos. Després hem tornat una estona a dormir i ens hem aixecat tots per esmorzar.
Després d’esmorzar el Lluís, el Jordi i jo hem agafat el cotxe per remuntar la carretera uns quilòmetres fins a les Gorges del Todra, el riu que baixa de les muntanyes fins al desert al llarg del qual hi ha palmerals per tot arreu. Les Gorges del Todra són espectaculars, però no tant com les del Dades. Avui l’espectacle era al costat i a dins del riu: nens pescant i banyant-se, paradetes de records i de roba típica, un restaurant a la vora del riu, ... Hem aprofitat per fer unes quantes fotos i conversar amb els nens que hi havia al riu.
Nens pescant i banyant-se a les Gorges del Dades
Les Gorges del Dades amb les seves paradetes de robes de colors
Quan hem tornat a l’hotel el Joan ens ha donat una mala notícia: ha estat tota la nit indisposat i amb mal de cap i es trobava molt malament. Quan se n’ha adonat l’amo de la pensió li ha ofert un remei tradicional: llet amb Coca-Cola (puaj!). No cal ni dir que ha refusat el remei molt amablement. S’ha pres uns medicaments i hem abandonat la pensió per anar a veure les dunes d’Erg Chebbi, a prop de Merzouga.
Al poble de Jorf ens ha aturat un noi que estava al mig de la carretera per veure si el podíem portar un tros de camí fins a casa seva. Ens ha explicat que es diu Rachid, que té 20 anys i que es dedica a portar turistes amb camells per les dunes d’Erg Chebbi. Com que teníem gana ens hem aturat a Erfoud a dinar a un restaurant que ens ha recomanat el Rachid. Durant el dinar hem pogut conversar amb el nostre nou amic sobre molts temes de la seva cultura mig bereber, mig tuareg.
Després de dinar hem continuat la marxa, i Rachid ens ha guiat fins a la pensió del seu cosí, just al davant de les dunes. Res més baixar del cotxe, el Jordi, el Lluís, el Joan i jo hem anat ràpidament a pujar a les dunes, a mirar-les, a tirar fotos, ... fins que al cap d’una estona ha començat a bufar molt vent i ha aixecat molta sorra. S’han acabat les fotos i la tranquil·litat, i tot s’ha envoltat d’un núvol de pols i sorra que se’t posa per tots els racons del cos i pica bastant, sobretot quan els grans de sorra impacten contra la pell: semblen fines agulles clavant-se amb violència.
Les dunes d’Erg Chebbi, a prop de Merzouga
El Lluís buscant el millor punt de vista per prendre una fotografia a les dunes
Comença la tempesta de sorra
El Jordi és l’últim en tornar de les dunes, enmig de la tempesta de sorra
Hem tornat a la pensió del cosí de Rachid, on ens han ofert un té a la menta i allotjament per a passar la nit, però el lloc no ens ha acabat de fer el pes i hem anat a la pensió Oasis, situada just al davant d’un oasi a prop de les dunes, no sense abans mirar un hotel molt bonic amb molts serveis, amb una recepcionista molt maca, però amb un preu desorbitat (llàstima). La pensió Oasis és un lloc discret però acollidor, amb habitacions amb un ambient tòrrid, amb dutxes d’aigua calenta o molt calenta (segons sigui de dia o de nit), amb una terrassa excel·lent per dormir al ras, amb una sala per veure la televisió i uns jardinets senzills però correctes. Ens hem acomodat tots, ens hem donat una dutxa d’aigua molt calenta (no n’hi havia d’altra), i com que el Joan encara estava bastant malalt, l’amo de la pensió li ha fet un massatge amb un sabó especial per baixar-li la febre. Després el Joan ha anat al llit a reposar mentre la resta hem anat a veure el Barça-Atletic per la tele. Ha guanyat el Barça 3-0 amb dos gols de Messi i un de Bojan. Per cert, a tot Marroc hi ha una afició malaltissa pel Barça: camionetes amb el colors blaugrana, parets pintades amb l’escut o amb frases cèlebres, enganxines a les bicicletes i les motos, per tot arreu gent amb la samarreta del Barça, ... Quan se n’adonen que com catalans, el primer que ens diu la gent és “Visca el Barça!”.
Després del partit hem anat a sopar i després a dormir a la terrassa, amb un matalàs i llençols a terra, i un milió d’estels a sobre dels nostres caps. A l’habitació fa una calor insuportable, i encara que el Joan hagués estat millor amb nosaltres a la terrassa, ja estava profundament adormit i ens hem estimat més no molestar-lo. Tant de bo es trobi millor demà.
NOTA: Tots els fets relatats són absolutament verídics. L'única cosa que s'ha canviat són els noms dels protagonistes per tal de preservar la seva vertadera identitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Si vols pots deixar un comentari, preferentment des d'un punt de vista constructiu i mai faltant al respecte.